Motivació i biologia: desenvolupaments teòrics
Francesc Palmero
Consolación Gómez
Amparo Carpi
Cristina Guerrero
José Luis Díez**
Universitat Jaume I: Castelló de la Plana
**Hospital Dr. Pesset: Valencia
L’evolució dels distints acostaments a l’estudi de la motivació ha passat per diverses fases, les quals, en certa manera, representaven l’orientació dominant en cada època. La primera aproximació va ser biològica, seguida per una preponderància dels acostaments conductuals, per a culminar, en època recent, en les modernes orientacions cognitivistes.
El fet que en una determinada etapa s’impose una de les orientacions o plantejaments teòrics no significa que altres orientacions no hi siguen presents. De fet, ho van ser, i hi continuen sent. El que ocorre és que sempre adquireix una major repercussió social i científica allò que coincideix amb l’orientació dominant.
Així, encara que en l’actualitat segueixen vigents els tres plantejaments psicològics, la perspectiva conductual és la que menys atenció rep per part dels investigadors. Aquest fet és fàcilment constatable quan s’analitzen els treballs dels últims deu anys. Una possible explicació la trobem en el fet que gran part dels plantejaments que sistemàticament s’han proposat des de la perspectiva conductual en psicologia de la motivació han sigut inclosos en la perspectiva cognitivista. L’exemple més clar l’observem en els arguments basats en el condicionament operant i en la motivació d’incentiu, que són considerats des de la nova orientació cognitivista basada en el valor i l’expectativa i des de l’orientació motivacional basada en la consecució de metes (Deckers, 2001).
Consegüentment, pel que fa a la situació actual en l’estudi de la motivació, són les perspectives biològica i cognitivista les que acaparen la màxima investigació, i són, a més, les orientacions que es perfilen com més rellevants per al futur de la psicologia de la motivació.
En l’àmbit biològic, els treballs actuals es continuen centrant en el descobriment de les bases biològiques de la conducta motivada, intentant localitzar les estructures particulars que participen i controlen cada una de les distintes conductes objecte d’estudi; és el llegat de les primeres teories de l’instint i de la teoria de l’impuls. Algunes de les orientacions actuals es refereixen a les aportacions de la nova etologia, als treballs al voltant del concepte d’activació, i a les bases neurobiològiques del dit procés, i a la delimitació de les bases neurobiològiques dels sistemes motivacionals d’aproximació i d’evitació.
Quant a les aportacions actuals que des de la nova etologia arriben fins a la psicologia de la motivació, hi ha algunes interessants ressenyes aplicades a la motivació sexual (Bereczkei, Voros, Gal i Bernath, 1997), en les quals s’analitzen les distintes preferències sexuals en els homes i en les dones a l’hora d’establir una relació de parella. També són importants els treballs en el pla de la conducta d’agressió (Koolhaas, de Boer i Bohus, 1997), en els quals s’emfatitza que aquesta forma de conducta motivada pot ser considerada com un exponent més de les moltes o poques possibilitats de resposta que posseeix un individu a l’hora d’enfrontar-se amb les exigències del seu medi ambient. La conducta d’agressió és un altre procediment conductual més per a intentar exercir alguna forma de control sobre el medi ambient i aconseguir l’adaptació.
Quant als estudis centrats en el concepte d’activació, Heilman (2000) és qui millor està perfilant en l’actualitat l’existència i localització de les estructures neurobiològiques que controlen l’activació en l’organisme. Mitjançant l’activitat de les estructures proposades, que en realitat inclouen tres circuits, es pot entendre com un organisme té capacitat per a autoregular el seu nivell d’activació, gràcies al control que pot exercir sobre la quantitat d’estimulació que li arriba fins a les estructures corticals. La formació reticular, el tàlem, la mateixa escorça, juntament amb estructures localitzades en l’estriat, representen els distints enclavaments necessaris perquè funcione de forma homeostàtica, mitjançant dos mecanismes de retroacció positiva i un de retroacció negativa, el sistema de control de l’activació.
Quant a les aportacions actuals centrades en la localització del substrat neurobiològic dels sistemes motivacionals d’aproximació i d’evitació, són rellevants els clàssics treballs de Gray (1982, 1991a), que arriben fins als nostres dies amb una influència determinant (Gray, 1999), així com els de Davidson (1992b), autor que, partint d’una proposta sobre la valència emocional per a entendre per què un individu actua d’una manera o d’una altra, proposa recentment que, en l’àmbit de la motivació, és imprescindible localitzar quines són les estructures neurobiològiques que es troben implicades en la motivació per a aproximar-se a un objectiu, i en la motivació per a allunyar-se o evitar un determinat objectiu. Ha formulat aquests interessants arguments amb el nom d’hipòtesi basada en la dimensió d’aproximació-evitació (Davidson, 1993, 1999).
En l’àmbit cognitivista, els actuals treballs continuen incloent-hi aspectes que tenen en comú l’argumentació que els organismes poden actuar d’una forma propositiva per a aconseguir metes anticipades prèviament. Plantejaments importants en aquesta forma d’estudiar la psicologia de la motivació es corresponen amb la revisió de la teoria del valor i l’expectativa (Graham i Weiner, 1996). A més, les clàssiques aportacions d’Atkinson i de McClelland arriben fins a l’actualitat amb plantejaments prometedors, centrats en la consideració de les metes com a motius en si mateixos (Covington, 2000; Barrot i Harackiewicz, 2001). Proposen els autors l’existència de dos tipus de metes, aquelles relacionades amb el propi rendiment o actuació, i aquelles referides a l’aprenentatge pròpiament dit.[1] Els resultats heterogenis mantenen en el punt de mira dels investigadors un dels temes que pareix més prometedor en el futur immediat. També la clàssica formulació de Maslow sobre la jerarquia dels motius ha sigut revisada en l’actualitat per alguns autors (Ryan i Deci, 2000; Sheldon, Elliot, Kim i Kasser, 2001), i indiquen que, encara que antic en la seua formulació, l’argument de Maslow continua sent útil a hores d’ara.
En última instància, encara que som conscients de la impossibilitat d’incloure totes les formulacions teòriques que configuren el que ha sigut l’estudi de la psicologia de la motivació, estimem que les perspectives incloses ofereixen una visió bastant aproximada del que ha sigut el passat teòric, i ens permeten entendre el present, oferint, a més, una pauta del futur immediat. Cada una d’aquestes perspectives (biològica, conductual i cognitiva) pot ser diacrònicament traçada des de l’inici de la psicologia de la motivació. A aquest tasca dedicarem les següents línies, analitzant, en el present article, les orientacions biologicistes, i, en el següent, les orientacions cognitivistes.
La realització d’aquest treball ha sigut possible gràcies a l’ajuda P1-1B2003-24, concedida per la Fundació Caixa Castelló-Bancaixa.