REME

VOLUM: XI NÚMERO: 28

Aproximacions a l’emoció d’ira: de la conceptualització a la intervenció psicològica

Miguel Ángel Pérez Nieto

Marta Mª Redondo Delgado

Leticia León

1. L’emoció d’ira

Definir i conceptualitzar la ira amb precisió es convertix en un treball bàsic i primordial per a la investigació d’aquesta emoció, ja que com recorda Berkowitz (1999; Berkowitz i Harmon-Jones, 2004), el terme ira ha tingut múltiples significats en la investigació psicològica, igual que en el llenguatge quotidià, i es refereix tant a sentiments, com a reaccions corporals o fisiològiques, o com a actituds cap a altres persones. A pesar de tot això, pareix consolidat entendre la ira com una de les emocions bàsiques, i així està assumit per la gran majoria d’autors (p. ex. Ekman, 1984; Frijda, 1986; Izard, 1977; Plutchik, 1980; Weiner, 1986).

En tractar-se d’una emoció, l’estudi de la ira es veu subjecte a les característiques que defineixen les respostes emocionals, i per això és necessari, abans de definir la ira, reconèixer, almenys breument, en quins termes podem conceptualitzar i entendre una emoció. En aquest sentit, l’afecte, o l’estructura afectiva de les emocions es convertix en un element fonamental de l’anàlisi científica d’aquelles. La dimensió plaer-desplaer es presenta com una variable bàsica de l’afecte, però també els nivells d’activació psicofisiològica tenen un rol important en l’afecte i l’emoció. Russell i Feldman Barrett (1999) recullen com alguns importants treballs donen descripcions alternatives per a dimensions semblants que definirien les respostes emocionals i que són el “plaer-desplaer” i l’“activació-desactivació”. Aquestes dues dimensions expliquen en els treballs analitzats entre el 73% i el 97% de la variància de les dimensions avaluades. De l’activació-desactivació de l’afecte es deriven conseqüències com ara l’aproximació o l’evitació davant d’estímuls. Les emocions es poden entendre com predisposicions cap a l’acció, i en aquest sentit, l’afecte, que s’ha desenvolupat a través de processos d’adaptació i selecció natural (Cacioppo, Gardner i Berntson, 1999), podria modular aqueixa predisposició cap a l’acció afavorint l’aproximació o l’evitació davant d’estímuls. En relació a l’estructura afectiva de l’emoció que ens ocupa, la ira, són diversos els autors que coincidixen a assenyalar l’alt afecte negatiu que aquesta posseeix, i més exactament s’assenyala el desplaer com un dels elements bàsics que la componen, considerant-se, a més del desplaer, una tendència a l’activació fisiològica com l’altra de les seues característiques afectives (Feldman Barret i Russell, 1998; Pérez Nieto i González Ordi, 2005).

No obstant això, en l’estudi de les emocions no es pot obviar una altra de les postures que més investigació ha desenvolupat. Aquesta orientació defensa l’existència d’una sèrie d’emocions bàsiques, assumint que aquests emocions bàsiques són innates, qualitativament distintes unes d’altres i de les quals es deriven la resta de les respostes emocionals (Ekman, 1982, 1984; Izard, 1977; Tomkins, 1962, 1963). Des d’aquesta perspectiva la ira és considerada com una emoció bàsica (Izard, 1977; Ekman,1984) i assumint que el criteri més utilitzat dels cinc proposats per Izard per a la definició de categories emocionals bàsiques és el de posseir una expressió facial característica, és necessari assenyalar els trets facials que caracteritzen la ira. Aquests són: celles baixes, contretes i en disposició obliqua; parpella inferior en tensió; llavis tensos o en gest de cridar; i mirada prominent (Chóliz, 1995). L’expressió facial d’ira ha sigut definida amb una alta precisió fins al punt de permetre el desenvolupament d’una important línia d’investigació en relació a la detecció d’expressions emocionals d’ira com amenaçadora i el seu processament, a través del paradigma “face-in-the-crowd” (Hansen i Hansen, 1988, 1994; Öhman, Flykt i Lundqvist, 1996). L’expressió facial d’ira ha sigut descrita en molts estudis, i s’ha arribat a trobar en bebès de quatre i fins de dos mesos (Stenberg i Campos, 1990; Sullivan i Lewis, 1993). No obstant això, pareix que a mesura que s’avança en el desenvolupament de la persona i augmenta la complexitat de la relació de la persona amb l’ambient, la ira estarà elicitada en major grau per variables relacionades amb la interpretació que es fa dels esdeveniments o de les situacions, com per exemple, les valoracions sobre la violació de normes, o les atribucions de responsabilitat cap a altres (Mascolo i Griffin, 1998).

2. Definició i concepte d’ira

El fet que la ira haja tingut distints significats i conceptualitzacions en la investigació psicològica ens obliga, tant a buscar aquells elements comuns a les distintes aproximacions que s’han realitzat a aquesta emoció, com a diferenciar també la ira d’altres respostes pròximes o semblants que de vegades obstaculitzen l’estudi d’aquesta emoció.

Des que Lang (1968) estenguera el triple sistema de resposta emocional, hi ha hagut una tendència a considerar totes les emocions des d’una òptica que ens permet agrupar els diversos elements que les formen en tres grups: elements més cognitius, ideacionals o pensaments; elements fisiològics, somàtics o corporals; i elements més conductuals, motors o accions concretes. Aquest fet permet veure com les aproximacions i definicions realitzades sobre l’emoció de la ira per diferents autors, estan marcades per l’èmfasi que es done a un o a un altre sistema de resposta; en la ja clàssica revisió sobre definicions d’ira que va dur a terme Diamond (1982) açò es pot comprovar fàcilment.

Una de les definicions més àmplies i des de les que més fàcil resulta entendre la ira és la donada per Izard (1977, 1991) que com ja s’ha vist la descriu com una emoció primària que es presenta quan un organisme és bloquejat en la consecució d’una meta o en l’obtenció o satisfacció d’una necessitat. Tant Izard (1993) com Danesh (1977) o Berkowitz (1993a, 1999), parteixen del fet que l’organisme respon davant de la percepció d’una amenaça amb un impuls d’atac, que seria la ira, o amb un impuls de fugida, més relacionat amb la por i l’ansietat. Aquesta idea, no obstant això, pot ser matisada si recordem el plantejament de Rothenburg (1971) en el qual en organismes superiors, la ira s’esdevindrà en contextos de relacions significatives i ha de tenir un significat comunicacional. Així, la ira, per a autors com ara Averill (1982), és una resposta emocional que es dóna d’acord amb un rol social i que compleix una funció en aqueix sistema social.

Entre les definicions pioneres de la ira es troben l’oferida per Buss (1961), que inclou factors facials-esquelètics i autonòmics en la definició de la ira; la donada per Feshbach (1964) segons la qual la ira és un estat indiferenciat d’activació o arousal emocional; o la donada per Kaufman (1970) que la veu com un estat d’activació física que coexisteix amb actes fantasiejats o intencionats i que culmina amb efectes perjudicials per a altres persones. Aquests primeres definicions de la ira posaven especial èmfasi en els símptomes fisiològics, i des de llavors s’ha pogut obtenir una bona descripció de la ira quant als canvis fisiològics que acompanyen aquesta resposta emocional. Alguns estudis transculturals (vegeu Scherer, Wallbott i Summerfield, 1986; Scherer i Wallbott, 1994) mostren l’estabilitat d’un conjunt de símptomes fisiològics com són, l’arousal desplaent, el “sentir-se calent”, la tensió muscular o l’increment de la pressió arterial, si bé és cert que el pes d’aquests símptomes podia variar d’uns països a altres (Rimé i Giovannini, 1986). En l’última dècada (Berkowitz, 1999) hi ha un important acord en la descripció dels símptomes fisiològics de la ira (vegeu Cacioppo, Berntson, Larsen, Poehlmann i Ito, 2000) i es remarca l’activació del sistema simpàtic, la qual cosa afavorix un substancial increment de la freqüència cardíaca, i un important increment de la tensió muscular. Aquests símptomes són també característics de la por, encara que segons Berkowitz (1999) es donen en menor proporció en la ira, que es diferenciaria també fisiològicament de la por en el fet que típicament la ira és descrita com un sentiment “calent” mentres que la por s’experimenta com una experiència més freda.

Cal dir que a l’hora de definir la ira prompte es van sumar als autors que especialment se centraven en els símptomes fisiològics altres autors que incloïen també variables més cognitives o conductuals. Schachter (1971) va puntualitzar alguns aspectes importants de la ira com són l’augment d’algunes característiques com el fet de dotar de major energia el comportament, amb una agitació i interferència cognitiva que interrompen la conducta, amb expressió d’afectes negatius cap a altres, amb una actitud de defensa on s’elicita l’oposició com un estímul aprés per a l’agressió i discriminant successos com provocatius. Igual que Schachter, Novaco (1975) va realitzar una aproximació a la ira en què es posava major èmfasi en els factors fisiològics i cognitius, i ha mantingut aquesta postura entenent per ira “un estat emocional subjectiu, que ocasiona la presència d’activació fisiològica i cognicions d’adversitat o contrarietat” (Novaco, 1994, p.32). A més, Novaco considera que la ira és un determinant causal de l’agressió, encara que no per això es pot entendre aquesta emoció com una condició necessària i/o suficient per a l’agressió (Novaco, 1976, 1994). Les relacions entre ira i agressivitat han donat lloc a un gran nombre de treballs i investigacions que pareixen indicar la proximitat que hi ha entre aquests dos distints conceptes. Berkowitz (1982, 1989, 1993b) planteja un continu que va de la frustració a la ira i l’agressivitat, però potser l’aproximació teòrica més fixada en la investigació és la realitzada per Spielberger, Jacobs, Rusell i Crane (1983) que definix la ira com un estat emocional caracteritzat per sentiments de contrarietat o d’enuig i que tenen una intensitat variable; a més, la ira formaria part del continu “ira-hostilitat-agressivitat”, en el qual l’hostilitat faria referència a una actitud persistent de valoració negativa dels altres i cap als altres; i l’agressivitat s’entendria com una conducta dirigida a causar dany a persones o coses. Spielberger considera que atès l’encavalcament en les definicions d’ira, hostilitat, i agressió, i la varietat de procediments operatius que s’han usat per a avaluar aquests constructes, caldria referir-se a aquests com la Síndrome AHA, dins del qual la ira tindria un valor central.

En les propostes de Spielberger (Spielberger, Krasner i Solomon, 1988), la ira es definix com un concepte més simple o primari que l’hostilitat i l’agressió. A més, l’hostilitat, a pesar que usualment implica sensacions irades, és un concepte que connota un grup complex d’actituds que són les que afavorixen l’agressió, amb conductes destructives dirigides a objectes o a persones. El fet de tractar l’hostilitat més com una actitud que com una emoció és altament rellevant. A l’hora de definir i delimitar la ira, són molts els autors que consideren necessari diferenciar-la d’altres conceptes que poden parèixer pròxims a aquesta emoció però que són distints. Així, per exemple, Magai (1996), entén que la ira és una emoció que ve designada per l’aparició d’obstacles davant de les nostres metes i resultats frustrants, la qual cosa provocaria uns efectes tant en la mateixa persona, com en la seua relació amb els altres, que la portarien a remoure els obstacles que s’interposen entre ella i les seues metes, les fonts de la frustració, i a advertir els altres de l’inadequat de ser atacat amb conductes agressives. No obstant això, l’hostilitat l’entendrà com un tret de personalitat en què les persones tendixen a ser irritables, sensibles als desaires, cíniques, i que interpreten negativament les intencions alienes.

Igual que la resta de les emocions, la ira pot ser vista com un estat limitat en el temps o com una disposició duradora i consistent o una tendència general per a experimentar freqüents i pronunciats episodis d’estats d’ira (Smith, 1994). Aquesta distinció entre l’estat d’ira i el tret d’ira és, probablement al costat de la delimitació conceptual de la ira en relació a l’hostilitat i l’agressivitat, l’aportació més rellevant que Spielberger ha fet a la definició i aproximació al concepte d’ira. L’estat d’ira seria definit com un estat emocional que consta de sensacions subjectives de tensió, enuig, irritació, fúria o ràbia, amb activació concomitant o arousal del sistema nerviós, i el tret d’ira mostraria les diferències individuals quant a la freqüència amb què apareix l’estat d’ira al llarg del temps.

La delimitació de la ira com a estat emocional o tret, així com la diferenciació d’aquesta emoció respecte a l’hostilitat i l’agressivitat, ha dotat de major operativitat i precisió el concepte d’ira. Així, la ira, segons Johnson (1990), és considerada de forma general com un estat emocional format per sentiments d’irritació, enuig, fúria i ràbia acompanyat d’una alta activació del sistema nerviós autònom i del sistema endocrí i tensió muscular. T.W. Smith (1994) afegeix a aquesta definició el fet que la ira posseeix una expressió facial característica. Les definicions d’aquests dos autors sobre la ira estan àmpliament implantades en el camp de la psicologia de la salut, i certament arrepleguen aspectes fonamentals d’aquesta emoció que s’emmarquen dins del síndroma AHA (“Ira-hostilitat-agressivitat”), però, encara així, és necessari assenyalar que Johnson (1990) arriba a incloure les conductes agressives en la definició d’ira. En aquest sentit, Smith (1994) assenyala que la ira només activa tendències o impulsos cap a conductes agressives.

Les diferents definicions no delimiten amb plena exactitud la resposta emocional d’ira, encara que pareix que està assumit que es tracta d’una resposta emocional caracteritzada per una activació fisiològica i una expressió facial característica acompanyada per sentiments d’enuig o hostilitat i que apareix quan no s’aconsegueix alguna meta o necessitat o es rep un dany. No obstant això, és necessari precisar més, i si distincions com la realitzada per Spielberger entre ira, hostilitat i agressió resulten aclaridores i efectives, també és recomanable diferenciar la ira d’altres respostes afectives com per exemple la frustració, que pot resultar molt pareguda a la ira si no distingim alguns factors diferenciadors que intervenen en ambdós respostes. Fernández-Abascal i Martí-Díaz (1995), revisant resultats de treballs emmarcats en la teoria de la valoració, precisa una sèrie de característiques de la ira, com ara que es tracta d’una resposta de baixa predicibilitat i alta sorpresivitat, en la qual s’obstrueix l’obtenció d’un resultat ben valorat i molt probable, i en la qual l’agent causal és un altre i hi ha un cert grau d’intencionalitat darrere del fet. La idea d’atribuir intencionalitat als altres davant situacions que ens provoquen ira també la podem trobar en Miguel-Tobal, Casado, Cano-Vindel i Spielberger (1997). La referència a l’agent causal es convertix en una variable rellevant en el desenvolupament d’un tipus de resposta emocional o d’un altre, ja que coincidint amb les propostes que fan Clore, Ortony, Dienes i Fujita (1993) de recuperar la distinció entre frustració i ira, entre altres emocions, ja proposada per Ortony uns anys abans (Ortony et al. 1988), s’entén que la frustració és un sentiment de disgust cap a un fet indesitjable, mentre que la ira faria referència específica a la desaprovació d’algun dels culpables de l’acció, juntament amb el sentiment de disgust pel resultat indesitjable d’aquella. Així, en la frustració el focus de l’emoció és el resultat del fet, mentre que en la ira, el focus de l’emoció és, no sols el resultat indesitjable del fet, sinó també l’acció que ha conduït a aquell. En la frustració hi hauria una reacció afectiva de disgust i en la ira hi hauria una reacció afectiva de disgust i també de desaprovació.

En tot cas, les dimensions de valoració associades a la ira consistixen a avaluar el dany dels successos i la responsabilitat d’altres persones en aquell. En aquest sentit, si atenem les propostes realitzades per Smith i Lazarus (1993) sobre la valoració, la característica desplaent de la ira vindria delimitada pels components de la valoració, que definixen, juntament amb el nucli temàtic relacionat, aquesta emoció. Els components de la valoració en una resposta d’ira davant d’un determinat esdeveniment serien els següents: motivacionalment rellevant, motivacionalment incongruent i responsabilitat externa (en altres). El nucli temàtic relacionat amb la ira, segons estos autors, és la culpa, o responsabilitat externa, d’altres per a situacions danyoses. Aquesta valoració per a la ira ha sigut replicada per estudis posteriors (León i Hernández, 1998).

Des de la perspectiva de les últimes propostes del model de Scherer (1999a) a partir del seu ja clàssic sistema de revisions d’avaluació d’estímuls, la ira apareix relacionada de la manera següent amb les seues dimensions de valoració. Quant a la dimensió d’avaluació de la novetat, la ira presentaria una alta sorpresivitat, i una baixa familiaritat i baixa predicibilitat. El plaer intrínsec no es presenta com una dimensió rellevant en la ira, però sí la facilitació de metes, destacant que la situació és avaluada com un obstacle, altament probable i urgent. Pel que fa a la dimensió que avalua el potencial d’afrontament Scherer destaca que l’agent causal és un altre i el motiu és intencionat. En la ira, a més, l’esdeveniment davant el qual es dóna aquesta resposta emocional és valorat com incompatible amb els estàndards externs i també interns. En definitiva, Scherer (1997) entén que la ira apareix provocada per esdeveniments valorats com a obstacles en la consecució de metes, com a immorals i molt injustos, i causats per altres.

La idea que la ira es veu afavorida per creences sobre la responsabilitat d’altres davant els fracassos o davant d’un fet que resulta danyós ha trobat suport empíric en diversos estudis (p.Ex. Oatley i Larocque, 1995; Pérez Nieto, Butoni, Cano Vindel, Miguel Tobal i Irurrizaga, 2000). Averill (1982), ja es referia a la ira com una emoció que segueix a la frustració quan aquesta és ocasionada per les accions d’altres persones, accions que són valorades per la persona que pateix l’enuig com injustificades o almenys evitables. Averill (1983) arreplegava com en la majoria dels subjectes de la mostra d’un dels seus estudis en què la ira era expressada interpersonalment, aquests subjectes creien en la responsabilitat que altres persones havien tingut en l’esdeveniment aversiu. En realitat, Averill presentava la ira com un mediador entre la frustració i l’agressió. No obstant això, Berkowitz (1989) no trobava suficient evidència experimental per a realitzar l’afirmació que hi ha una relació entre frustració i agressió a través de la ira, encara que reconeix el valor que les cognicions i les atribucions poden tenir en aquestes respostes de l’organisme, ja siguen internes o externes, recolzant la idea d’un síndrome ira/agressivitat (Berkowitz, 1993a).

Berkowitz (1993a, b) ha proposat un model cognitiu-neoassociacionista per a explicar la ira. Aquest model assumeix que els diversos estats emocionals, han de ser considerats com a xarxes associatives en les quals hi ha tipus específics de sentiments, reaccions fisiològiques, respostes motores, i pensaments i records que mantenen una connexió entre si. Pel fet que els diferents aspectes dels estats emocionals sovint operen junts, seria bo tractar a aquests xarxes emocionals com “síndromes emocionals”, per a la qual cosa Berkowitz presa com a exemple la síndrome ira/agressió proposada per Averill (1982), o al que probablement també podria ajustar-se la síndrome AHA proposada per Spielberger et al. (1985). L’activació d’un dels subsistemes de la xarxa o síndrome tendiria a activar els altres components amb què està associat.

Seguint aquest model, (Berkowitz, 1993a, 1999; Berkowitz, Jaffee, Collins i Troccoli, 2000), a la ira s’arribaria després de començar un camí que s’iniciaria amb un primera trobada amb l’esdeveniment aversiu, o el que és el mateix, una situació que quotidianament preferim evitar, i davant de la qual tenim un procés associatiu automàticament i relativament bàsic, i que afectivament és valorada com desplaent. Aquest afecte negatiu generat per l’esdeveniment aversiu donaria lloc a dues tendències diferents de reacció: una tendència de lluita, que consistiria en canvis fisiològics, sentiments, idees, records i respostes motores associades a la ira; i al mateix temps, una tendència que requereix reaccions fisiològiques, sentiments, pensaments, records i respostes motores vinculades amb el fuga, fugida o evitació de l’estímul aversiu. Segons la nostra opinió aquestes dues tendències podrien recordar la resposta d’“atac o fugida” ja definida per Cannon (1932). El model de Berkowitz veu una experiència bàsica o rudimentària d’ira que és desenvolupada des de la consciència i preconsciència com a resposta a una reacció inicial d’ira/agressió. A partir d’ací, s’assumeix que virtualment, algunes formes d’afecte negatiu tendeixen a activar petites parts de la xarxa ira/agressió i també podria ser que certs tipus de sentiments desagradables estiguen establerts en esta xarxa. En concret, la proposta de Berkowitz és que les més intenses i més agitades d’aquestes sensacions negatives, són les que més fàcilment generaran sentiments reconeguts com a ira, actituds hostils i inclinacions agressives.

En tot cas, des d’una perspectiva funcionalista, la ira és vista com una emoció que s’ha desenvolupat per a perfeccionar l’adaptació i supervivència de l’espècie (Izard, 1977). La ira té una varietat de funcions adaptatives, que inclouen l’organització i regulació de processos interns psicològics i fisiològics relacionats amb l’autodefensa, al mateix temps que la regulació de conductes interpersonals i socials (Averill, 1982), ja que les síndromes emocionals estarien construïdes d’acord amb els rols socials (Averill, 1993). La relació entre la ira i l’agressió no està del tot clara, i de vegades, l’agressió ha sigut considerada com una expressió de la ira, però en altres casos pot servir com una funció nuclear o instrumental (Lemerise i Dodge, 1993). Alguns treballs (p.ex. Cornell, Peterson i Richards, 1999) han mostrat com l’autoinforme d’ira és una mesura vàlida en la predicció de la conducta agressiva, almenys en mostres juvenils, no obstant això, a pesar d’aquests resultats o de les propostes i investigacions realitzades per Berkowitz o Averill, la ira ha de ser entesa, no sols com una resposta diferent de l’agressió, sinó també com una resposta emocional completa en si mateixa, la qual cosa significa que la ira no sempre ha de portar inevitablement a l’agressió. Per a Izard (1993), la ira, per si sola, pot servir a importants funcions, indicant que l’expressió de la ira pot prevenir una agressió, encara que en realitat, la funció directa de la ira és la d’afavorir i mantenir alts nivells d’energia, de manera que aquesta intensa activació que caracteritza la ira puga accelerar les funcions mentals i motores i mantenir-les en períodes allargats de temps.

És fàcil comprendre la rellevància i les implicacions que la ira té si, atenent les funcions que compleix, valorem els riscos que posseeix una freqüència o una intensitat de l’experiència d’ira que no s’ajuste a les condicions de l’ambient. En aquest sentit, les implicacions que l’alta resposta d’ira té, per exemple, per a la salut han sigut identificades en un ampli nombre de problemes orgànics (vegeu Suinn, 2001), i de forma més rellevant en els trastorns cardiovasculars (vegeu Palmero, Díez i Breva, 2001; Siegman i Smith, 1994), però també en altres trastorns com ara el càncer, les úlceres, el tabaquisme o la psoriasi (vegeu Johnson, 1990), o malalties que cursen amb dolor crònic, com ara l’artritis reumatoide, malaltia a més autoimmune (vegeu Burns, 1997; Huyser i Parker, 1999). També en l’àmbit de la psicopatologia la ira es presenta com rellevant i, a pesar de no comptar amb un trastorn específicament vinculat a aquesta, es mostra com un indicador important d’altres trastorns afectius, com els de tipus depressiu (vegeu Beck, 1976), a més de convertir-se en símptoma per a diversos trastorns del DSM-IV-TR (APA, 2000) que van des d’alguns típics de la infància i l’adolescència, com ara el trastorn negativista desafiador, fins a trastorns de la personalitat (vegeu Pérez Nieto, González Ordi i Redondo, 2007). Fins i tot, la ira es mostra també com una variable rellevant en el tractament i la rehabilitació de determinats problemes neuropsicològics associats al dany cerebral traumàtic (Muñoz Céspedes, Pérez Nieto i Iruarrizaga, 2001) o de l’alcoholisme (García Rosado i Pérez Nieto, 2005). En definitiva, la rellevància que la ira desadaptativa té per a la salut, en el seu sentit més ampli, requereix una intervenció psicològica eficaç per al seu tractament, i, en aquest sentit, des de les propostes ja clàssiques de Novaco (1975), fins a les més actuals de Deffenbacher (1994), la ira ha sigut objecte de tractament per mitjà de tècniques psicofisiològiques i cognitivo-conductuals, i s’han obtingut resultats positius, fins i tot només amb teràpia cognitiva (Deffenbacher, Dahlen, Lynch, Morris i Gowensmith, 2000). No obstant això, abans d’arribar al tractament de la ira, és necessari assenyalar algunes característiques sobre la seua regulació.

3. Control i expressió d’ira

Actualment, i no sols en un marc funcionalista, la distinció conceptual entre el que és l’experiència d’ira i el que és l’expressió d’ira ha pres una gran importància. Segons Smith (1994) l’experiència d’ira fa referència als processos subjectius, a les emocions relacionades i als processos cognitius que es caracteritzen per l’hostilitat. L’expressió d’ira fa referència a la conducta agressiva que segueix a la idea d’un episodi d’ira. Altres constructes relacionats, com són els estils d’afrontament d’ira, o la distinció que es fa entre ira cap a dins versus ira cap a fora, són semblants a l’experiència versus l’expressió d’ira (Fernández-Abascal i Martín Díaz, 1995).

L’aproximació realitzada per Lewis (1993) al concepte d’experiència emocional indica que l’experiència emocional es converteix en una construcció cognitiva que utilitza la naturalesa dels canvis fisiològics, a més de la història passada o les respostes d’altres. Al mateix temps, aquest mateix autor entén que l’expressió emocional són tots aquells canvis que són potencialment observables, per exemple, en el nivell d’activitat, en la cara, etc., i es reconeix també l’existència d’un tipus especial d’expressió emocional que consisteix en una modalitat d’expressió que és inhibida.

Al mateix temps, l’afrontament focalitzat en l’emoció fa referència a aquelles estratègies amb què la persona intenta manejar la resposta emocional que es dóna davant de l’estressor (Lazarus i Folkman, 1984; Snyder i Dinoff, 1999). Exemples d’afrontament emocional són els intents que la persona fa davant de l’estressor per a controlar la seua resposta emocional, o inhibir-la, o expressar-la amb més claredat. Els tipus d’afrontament emocional tenen en la investigació d’avui en dia un paper rellevant, i són, especialment, en l’àmbit de la psicologia de la salut, on més rellevància han adquirit.

La distinció entre experiència i expressió emocional fa de la ira una emoció en què resulta especialment gràfic l’estudi dels diferents estils d’afrontament emocional. En la ira, la distinció entre l’experiència emocional i els estils d’afrontament d’aqueixa experiència emocional és especialment rellevant. L’experiència d’ira es refereix a la freqüència, intensitat i/o duració d’un estat emocional que conté sentiments d’irritació, enuig, fúria i ràbia, juntament amb una activació del sistema nerviós autònom i del sistema endocrí i una tensió muscular, entre altres característiques (Johnson, 1990). L’expressió d’ira, com millor es va a conceptualitzar és com una resposta transaccional a les provocacions del medi i que serveix per a regular el desplaure emocional associat a la problemàtica de les relacions interpersonals (Johnson, 1990; Harburg, Blakelock i Roeper, 1979; Spielberger, 1988; Spielberger, Krasner i Solomon, 1988). Aquest valor adaptatiu, o almenys funcional, de l’expressió d’ira és reconegut per Izard (1993) qui descriu com aqueixa expressió d’ira cap a una altra persona pot truncar respostes hostils per part d’aqueixa altra persona, i ajudar per tant a prevenir agressions, encara que sempre, sense oblidar que l’única funció real de la resposta emocional d’ira és la d’afavorir i mantenir alts nivells d’energia.

En l’última dècada, unit al desenvolupament del concepte d’afrontament emocional i al nombre més gran d’investigacions dedicades a aquest tema, s’assumeix que hi ha tres estils bàsics d’afrontament clarament identificats en la investigació sobre ira i que són la “Ira interna”, la “Ira externa” i el “Control d’ira” (Johnson, 1990). La “Ira interna” és un estil d’afrontament de la ira que consistix en el fet que la persona que experimenta un intens sentiment d’irritació, fúria i/o enuig tendeix més a suprimir aqueixos sentiments que a expressar-los verbalment o físicament. Quan s’utilitza la “Ira externa” com a estil d’afrontament, la persona que experimenta intensos sentiments d’enuig els manifesta a través de conductes agressives verbals o físiques dirigides cap a altres persones o també cap a objectes de l’ambient. El tercer estil afrontament consisteix en el fet que davant de l’experiència intensa de sentiments d’enuig o fúria, l’individu tendeix a buscar i posar en marxa estratègies la finalitat de les quals és reduir la intensitat i duració d’aquells sentiments, així com resoldre el problema que els ha provocat.

Aquests tres estils d’afrontament estan àmpliament establerts en la investigació sobre l’expressió d’ira, la qual cosa es veu especialment afavorida pel fet que l’instrument d’avaluació per autoinforme que habitualment s’utilitza en aquest camp, el State-Trait Anger Exprssion Inventory -STAXI- (Spielberger, 1988, 1991) incloga tres subescales que mesuren aquests tres tipus d’afrontament de la ira. No obstant això, és necessari assenyalar l’existència de treballs i models que precisen i matisen formes d’expressió i control d’ira. Així, s’han realitzat aproximacions a la qüestió de l’expressió i el control d’ira, en les quals en funció de variables fisiològiques i conductuals unides a l’experiència d’ira, es pot parlar de distints estils de resposta d’ira que matisen l’expressió interna, l’expressió externa i el control d’ira. Des d’aquesta postura, les categories de resposta en la ira serien: la “supressió”, que implica una forta experiència i activació fisiològica però una dèbil resposta conductual; la “negació”, fruit d’una baixa experiència d’ira però d’una alta activitat fisiològica i també conductual; i la “repressió”,que es caracteritzaria per una alta reacció fisiològica però una dèbil sensació d’experiència i una dèbil resposta conductual (vegeu Böddeker i Stemmler, 2000; Stemmler, Schäfer i Marwitz;1993).

La negació i supressió de l’emoció encaixa dins d’un conducta denominada “racional/antiemocional” (Eysenck, 2000) i que recolzava sobre interessants resultats (vegeu Fernández-Ballaquestrs, Zamarron, Ruiz, Sebastian i Spielberger, 1997). Un altre tipus d’afrontament emocional de la ira té a veure amb l’existència d’una expressió interna caracteritza pel recurrent i repetitiu a nivell cognitiu de l’experiència emocional (parlaríem de recreació interna). Aquest últim estil d’afrontament és equivalent amb el que s’ha anomenat estil “remugatiu” d’afrontament, que es refereix a una inclinació excessiva de la persona cap a idees i pensaments relacionats amb els esdeveniments estressants, i que almenys en la depressió, on més ha sigut estudiada, intensifica i manté la resposta emocional negativa (Salovey, Bedell, Detweiler i Mayer, 1999). Aquesta estratègia d’afrontament va ser proposada en un sentit dimensional per Filipp, Klauer, Freudenberg i Ferring el 1990. La conceptualització actual d’aquest últim estil d’afrontament emocional ha derivat especialment dels treballs de Nolen-Hoeksema (Nolen-Hoeksema, 1991; Nolen-Hoeksema, McBride i Larson, 1997; Nolen-Hoeksema i Morrow, 1993).

En tot cas, tan difícil com el ja clàssic debat entre cognició i emoció pot ser el debat entre els límits de l’experiència i el tipus d’afrontament emocional, ja que coexisteixen i inevitablement han d’anar units. Aquest fet, al mateix temps, pot convertir-se en una dificultat per a l’avaluació de la ira, que s’afegeix, a més, a la mateixa confusió terminològica que, de vegades, i, al llarg de la història, ha acompanyat la definició i la conceptualització de la ira. Una revisió sobre l’avaluació i de la ira es pot veure en Moscoso i Pérez Nieto (2003), però a continuació es presenten alguns autoinformes habituals.

4. Instruments d’avaluació de la ira

S.T.A.X.I. 2, State-Trait Anger Expession Inventory 2, de Spielberger (1999), en la seua versió castellana (Miguel-Tobal, Casado, Cano-Vindel i Spielberger, 2001), que consta d’un total de 49 ítems.

L’escala d’Estat, reflecteix sentiments o accions del tipus “estic furiós”, “tinc ganes de trencar coses”, etc., on el subjecte respon en una escala de quatre punts, reflectint com se sent en aqueix moment, i que consta de tres subescales: Sentiment, Expressió Física i Expressió Verbal. L’escala Tret esta composta per ítems del tipus “tinc un caràcter irritable”, “perd els estreps”, etc., als quals el subjecte contesta en una escala de quatre punts en funció de com se sent normalment. Aquesta escala posseeix dues subescales, l’escala Temperament d’ira (T-Anger/T), reflecteix la propensió a experimentar i expressar ira sense una provocació específica; Reacció d’ira (T-Anger/R) mesura les diferències individuals en la disposició per a expressar ira quan s’és criticat o tractat injustament per altres; Ira Interna (AX/In), mesura la freqüència amb què els sentiments d’ira són refrenats o suprimits; Ira Externa (AX/Ex), mesura la freqüència amb què un individu expressa ira cap a altres persones o objectes de l’entorn; Control d’Ira Interna (In/Amb), mesura la freqüència amb què un individu intenta controlar l’expressió interna de la seua ira; Control d’Ira Externa (Ex/Amb), mesura la freqüència amb què un individu intenta controlar l’expressió interna de la seua ira i finalment Expressió d’ira (AX/EX), proporciona un índex general de la freqüència amb què és expressada la ira, independentment de la direcció de l’expressió (interna, externa). Totes les escales d’aquesta nova adaptació espanyola presenten bons nivells de fiabilitat i consistència interna.

Les dades sobre fiabilitat i consistència interna d’aquests escales són bones, amb un alpha de Cronbach superior a .80 per a les escales d’estat i tret, i de quasi .70 per a les escales d’expressió (amb menys ítems). Els índexs de test-retest tornen a ser un poc més alts en les escales de tret (.71) que en les d’expressió (.60), aquests resultats donen, en tot cas, suficient validesa a la prova.

CDE- Inventari d’afrontament d’emocions negatives “Control, Defensa i Expressió” - CDE - de Cano Vindel i Miguel Tobal (1996), que avalua la freqüència amb què el subjecte reacciona amb diferents tipus de resposta (de control, d’expressió, etc.) davant d’un estat de: 1) ansietat, 2) ira i 3) depressió.

Les escales que el formen són sis. Ocultació-Defensa (O-D): aquesta escala mesura tendència a ocultar estats emocionals desagradables que no poden ser admesos fàcilment o compartits amb altres persones. Intent de Control (I.C.): avalua la freqüència amb què el subjecte intenta controlar els seus pensaments i estats emocionals (independentment que ho aconseguisca o no) quan es troba nerviós, enfadat o deprimit. Control Percebut (C.P.): avalua el grau de control que el subjecte té sobre cada un dels estats emocionals avaluats (ansietat, ira i depressió). Altes puntuacions indiquen alt grau de control percebut sobre els estats emocionals negatius. Altruisme (Altr.): mesura el grau en què l’individu tendeix a comportar-se i sentir d’una manera altruista, procurant el benestar dels altres, encara per damunt del seu propi. Altes puntuacions indiquen tendència a ocultar estats emocionals negatius a fi de no molestar els altres amb els problemes propis. Expressió Externa (E.E.): mesura el grau en què l’individu expressa les seues emocions als altres, tant de forma voluntària com involuntària. Recreació Interna (R.I.): mesura la freqüència amb què el subjecte es recrea en els seus estats emocionals negatius (ansietat, ira i depressió), interioritzant i intensificant per tant encara més la seua vivència. aquests escales es calculen de forma diferenciada per a l’ansietat, la ira i la depressió, i de forma total sumant-les.

Quant a la fiabilitat, les dades mostren un coeficient alfa per a les diverses escales totals que oscil·len entre .83 i .95 (Cano Vindel i Miguel Tobal, 1996).

Novaco Anger Inventory (Novaco, 1975, 1977): aquest inventari té 80 ítems sobre situacions que provoquen ira. El seu coeficient de fiabilitat és alt, .96 amb una mostra de 353 estudiants (Biaggio, 1980) i s’ha mostrat especialment útil per a trobar diferències significatives entre població psiquiàtrica i població normal.

Multidimensional Anger Inventory – MAI – (Siegel, 1985) : consta de 38 ítems puntuats en una escala de cinc tipus “likert”. Mesura ira interna amb remugacions, ira externa amb remugacions, ira provocada per situacions i actituds hostils.

Harburg Anger In/Anger Out Scale (Harburg, Erfurt, Trena, Hauenstein, Schull, i Schork, 1973): l’escala consisteix en una hipotètica sèrie de situacions interpersonals que poden generar ira. Té dues escales dimensionals: ira cap a dins i ira cap a fora, alhora que poden informar sobre ressentiment i raonament.

Anger Self-Report Scale – ASR – (Zelin, Adler i Myerson, 1972): consisteix en 74 ítems amb una escala de sis punts tipus “likert” que mesuren les respostes d’ira i l’expressió d’ira, diferenciant aquesta escala d’expressió entre distints nivells d’expressió. Aquesta prova ha obtingut distints nivells de fiabilitat per a mostres psiquiàtriques i d’estudiants.

Anger Control Inventory: aquesta prova consta de 134 ítems que combinen deu situacions que provoquen ira amb sis escales de resposta d’ira que descriuen característiques cognitives, fisiològiques i conductuals. El seu coeficient de fiabilitat varia des de .55 fins a .89 (Hoshmand i Austin, 1987).

Framingham Anger Scale. És una escala desenvolupada en l’àmbit del projecte Framingham (Haynes, Levine, Scotch, Feinleib i Kannel, 1978). Ha sigut utilitzada per a mesurar símptomes d’ira, ira interna, ira externa i expressió d’ira.

Subjective Anger Scale – SAS – (Knight, 1985): mesura la propensió dels pacients a sentir ira a través de nou situacions diferents i quatre escales de resposta d’ira.

The Anger Situation Scale and the Anger Symptom Scale (Deffenbacher, Demm i Brandon, 1986). Descriu en detall les dues situacions que més ira han provocat recentment i els dos símptomes més característics d’aqueixa resposta d’ira.

5. Maneig de la ira

Com ja s’ha assenyalat anteriorment, la prevenció i el tractament dels problemes derivats d’una alta freqüència i intensitat de la ira es torna especialment rellevant a causa de l’impacte negatiu que la dita emoció pot assolir tant en la salut física com en la salut mental de l’individu, així com en el seu ajust social. Des dels anys noranta, la validació de tractaments centrats en la regulació de la ira ha sigut àmplia, i s’han realitzat habitualment des d’un enfocament netament cognitivoconductual encara que adaptant-se distints models i posant-se en pràctica amb distintes poblacions. Una conscienciosa revisió de l’eficàcia d’aquests tractaments realitzada a finals dels anys noranta (Beck i Fernández, 1998) mostrava la dificultat de definir intervencions contundentment vàlides, que es trobava en l’escassa validesa del constructe en alguns estudis, així com l’amplitud de les mostres i de l’edat objectiu, o l’absència de categories diagnòstiques específiques per a la ira (Lench, 2004), com algunes de les raons perquè els resultats no siguen contundents. Encara així es poden presentar algunes propostes que sí que han aportat reiteradament resultats eficaços. A continuació es presentaran les característiques d’algunes d’aquestes tècniques d’intervenció en ira i també els programes de prevenció primària i tractament en la infància per ser aquest un dels més eficaços camins per a reduir les conseqüències negatives de la ira.

Finalment, d’acord amb Fernández-Abascal i Palmero (1999), és important establir la distinció entre la intervenció en “estratègies de xoc” davant de la resposta d’ira, que implicarien l’increment de l’autocontrol emocional i la disrrupció en la resposta d’ira, i la intervenció en “estratègies de consolidació” que portarien al desenvolupament d’habilitats d’afrontament passives (com ara la relaxació o la respiració abdominal), reestructuració cognitiva dels biaixos, entrenament en solució de problemes i entrenament en habilitats socials.

5.1. Control d’ira de Novaco (1975)

· Mantenir una orientació cap a la tasca abans que cap a la provocació i centrar-se en un mateix ajudarà a disminuir l’arousal d’ira davant de la provocació. De vegades, es percep un incident com un desafiament o enfrontament, la qual cosa porta a la persona a prendre decisions en una direcció agressiva o defensiva, mentre que si es tendeix a focalitzar l’atenció en la tasca que ha de realitzar i els objectius en què s’està treballant en aqueix moment, es prendran decisions que aconseguiran resoldre el problema.

· Davant d’una provocació personal, una persona amb alta autoestima tindrà una menor probabilitat de respondre amb ira que una persona amb baixa autoestima. Aquest fet indica que un enfortiment de l’autoestima també ajudarà a evitar respostes d’ira, per la qual cosa es recomana l’entrenament en autovaloracions positives per part del pacient, i la generalització d’aquestes a través de diverses situacions.

· La persona amb habilitats per a respondre de manera assertiva a la provocació tindrà una menor probabilitat d’experimentar ira que aquella persona que fàcilment es deixa contraposar a la provocació. Açò implica que el desenvolupament d’habilitats que el permeten ser competent davant de la provocació reduirà la resposta d’ira, aqueixes habilitats poden ser, per exemple, assertives a l’hora de demanar o negar quelcom, etc. A més, és conegut que aquest mode de comportament afavorirà que no es genere ira des de la conducta pròpia.

· Aprendre a utilitzar la nostra pròpia activació com a senyal de punt de partida per a la posada en marxa d’estratègies d’afrontament no enfrontades amb la provocació incrementarà la probabilitat de controlar amb efectivitat la ira.

· La percepció que comença a tenir-se control sobre una situació en què hi ha hagut una provocació disminueix la probabilitat d’experimentar ira i incrementa la probabilitat que apareguen conductes positives d’afrontament. La sensació de control afavoreix percepcions més plaents, per la qual cosa promoure autoinstruccions en aquesta direcció ajudarà a experimentar en menor grau la ira.

· Aprendre a identificar la seqüències de provocació en diferents escenaris i moments i utilitzar autoinstruccions adequades a cada situació facilitarà el control de la ira.

· Una persona incrementarà el nombre de conductes d’afrontament que no l’enfronten amb la provocació com més eficaç haja sigut reduint la seua activació i experiència d’ira i com més situacions haja resolt amb èxit per mitjà d’aquests estratègies. El reforç d’aquests èxits afavorirà l’aparició d’aquestes conductes adequades d’afrontament i millorarà l’autoestima de la persona.

5.2. Control d’ira de Deffenbacher (1994)

· Augmentar la consciència del dèficit. Els pacients amb alts nivells d’ira sovint revelen una falta de consciència que resulta especialment important per a un bon maneig de la ira. Per a augmentar respostes que conduïsquen a l’ús d’habilitats d’afrontament per a reduir o controlar la ira és necessari que el pacient prenga consciència de la resposta irada que està donant, i per a això cal afavorir la realització de preguntes del tipus “què és el que estic fent?” o “com estic responent?” o “realment és açò el que jo vull?” o “val la pena emprenyar-me tant?”. En definitiva es tracta que el pacient desenvolupe una sensibilitat especial a la seua resposta d’ira que el permeta començar a posar-hi fre com més prompte millor. Amb aquesta intenció pot ser adequat l’ús de vídeos amb situacions d’enuigs, discussions, etc., en els quals es mostre quins poden ser els indicadors que anuncien una resposta d’ira.

Interrompre el desenvolupament de la resposta d’ira. Consistaix a aconseguir que el pacient desenvolupe algun tipus d’estratègia amb què puga tallar el desenvolupament de la resposta d’ira que comença a experimentar. Les estratègies utilitzades són diverses i estan poc delimitades, encara que fonamentalment s’utilitzen autoinstruccions. El pacient pot intentar convèncer-se per a apartar-se de la situació de risc per un temps, o intentar demorar la seua resposta emocional prenent-se sempre un temps abans de donar una resposta. També pot buscar aqueixa interrupció a través de la tècnica de detecció de pensaments, amb autoinstruccions molt precises, per exemple “prou!”, seguides de pensaments distractors sobre temes que li puguen interessar, o amb visualitzacions d’imatges agradables o començant a realitzar un altre tipus d’activitats. En definitiva, es tracta d’aconseguir interrompre el procés emocional de la resposta d’ira, la qual cosa en qualsevol cas exigeix una alta motivació i una especial atenció per part del pacient.

Utilitzar l’entrenament en relaxació. La relaxació serà efectiva per si sola i també en combinació amb altres tècniques i afavoreix l’ús posterior d’estratègies cognitives. Es proposa un entrenament en relaxació muscular progressiva que acabe utilitzant la visualització d’imatges que eliciten relaxació i calma, practicant-la, primer en situacions no estressants, i després en situacions provocadores d’ira.

Reestructuració cognitiva. es tracta bàsicament de tractar de modificar els biaixos que poden portar a donar una resposta d’ira. Les principals distorsions que cal valorar i tractar són: l’equivocació en la predicció de successos que eliciten ira; la utilització de pensaments i idees coercitives com per exemple “hauria de”, “caldria que”, etc.; el pensament catastròfic així com el pensament dicotòmic; la sobregeneralització; i la interpretació de les idees i pensaments dels altres, tot això amb la intenció de dotar d’una més flexibilitat al tipus d’atribucions que realitza el pacient sobre els altres.

Solució de problemes i autoinstruccions que ajuden a desenvolupar els passos de l’estratègia en solució de problemes orientant el pacient cap a la ira com un problema que s’ha de resoldre i que el permetran planificar solucions. També acompanyar els èxits sempre amb autoinstruccions que reforcen l’autoestima.

5.3. Entrenament en maneig de la ira (Lochman i Wells, 1996)

· Impedir els possibles avantatges secundaris derivats de la presència de reaccions d’agressivitat i ira (extinció, cost de resposta, temps fora, etc.).

· Incrementar el reconeixement dels senyals fisiològics que precedeixen la ira.

· Identificar els estímuls discriminadors que desencadenen la conducta agressiva.

· Detenir l’impuls que posa en marxa la resposta agressiva per mitjà d’autoinstruccions.

· Proporcionar habilitats socials que permeten manejar les situacions problemàtiques d’una manera més adaptativa.

· Promoure l’ús d’estratègies de solució de problemes (identificació del problema, desenvolupament d’alternatives i elecció de resposta basant-se en l’anticipació de conseqüències).

5.4. Control d’ira per a xiquets

Una revisió dels estudis que sobre aquest tipus de tractaments s’han publicat en els últims 25 anys mostra l’eficàcia d’algunes intervencions, en format de programa, realitzades amb xiquets d’infantil i primària (vegeu Mytton, DiGuiseppi, Gough, Taylor i Logan, 2004). Aquesta revisió evidencia com els programes de tractament poden centrar-se, a més de en la pròpia conducta agressiva, en la resposta emocional d’ira, coincidint, de fet, que els programes que afegeixen a l’agressió la ira com a objectiu de tractament són alguns dels que millors resultats presenten en les escoles de primària. Alguns d’aquests programes recolzen sobre tècniques molt diferents i, així, mentre que el treball d’Oldfield de 1982 aconseguia bons resultats basant la seua intervenció fonamentalment en tècniques de desactivació com ara la meditació i l’ús d’horaris conductuals, altres programes han utilitzat tècniques pròpies de la teràpia cognitivoconductual, en un format de sessions clíniques amb grups reduïts de xiquets, i en les quals fonamentalment s’aprenia a controlar la ira (Sukhodolsky, Solomon i Perine, 2000).

A continuació es presenten tres programes específics que poden mostrar els mòduls de tècniques amb els quals es treballa. El primer, desenvolupat per Kendall i Braswell el 1985 se centrava bàsicament en el control de la resposta impulsiva davant de l’aparició de problemes, recolzant la intervenció en l’ús d’autoinstruccions (que en aquests rangs d’edat augmenten la seua eficàcia). El programa entrenava cinc passos en la resolució d’un problema: 1) reconeixement i definició del problema; 2) desenvolupament d’alternatives de solució al problema; 3) focalització de l’atenció en els elements clau del problema; 4) elecció de la potencial millor solució d’acord amb l’anticipació de les seues conseqüències; i 5), autoreforç per l’ús de la tècnica. Aquest programa se centra en l’afrontament de situacions conflictives i per tant fa referència a un aspecte concret de la resposta del xiquet. No obstant això, altres programes se centren més en la regulació del procés emocional i cognitiu en la interacció social i no tant en la regulació de la situació. Així, el segon programa que es presenta és el desenvolupat per Greenberg i el seu grup i denominat PATHS (Promoting Alternative Thinking Strategies) (Bierman i Greenberg, 1996). aquest programa busca l’increment de conductes prosocials per mitjà dels mòduls següents:

1) Increment les conductes socials positives per mitjà de: a) aprenentatge d’habilitats per a fer i mantenir amics; b) desenvolupament d’intereacciones socials plaents, i c) desenvolupant habilitats d’expressió d’opinions i d’escolta en la interacció.

2) Desenvolupament d’estratègies d’autocontrol i regulació emocional: a) reconeixent extrems afectius i anivellant-los, b) diferenciant respostes emocionals de respostes conductuals

3) Ús d’estratègies de solució de problemes: a) parant i pensant abans d’actuar; b) plantejant múltiples alternatives de solució analitzant els seus potencials conseqüències, i c) aplicant la solució i avaluant la seua utilitat.

CONCLUSIÓ

La definició i conceptualització de la ira ha estat subjecta a les limitacions derivades del camp i perspectiva teòrica des de la qual es realitzava l’aproximació al fenomen emocional de la ira, no obstant això el seu estudi des d’una perspectiva bàsica, és ampli i fructífer i s’ha aconseguit delimitar les seues característiques tant a nivell fisiològic com cognitiu i també a nivell conductual, diferenciant-la d’altres respostes emocionals com ara la frustració o conductuals com l’agressivitat. En aquest sentit la ira es pot entendre com una resposta emocional caracteritzada per una alta activació a nivell simpàtic, vinculada a una estructura cognitiva de dany i atribucionalitat externa per a aquell, que afavorix conductes d’atac però davant de la qual l’individu pot posar en marxa distintes estratègies d’afrontament que permeten controlar la seua expressió i la seua experiència. Les implicacions que aquesta resposta emocional té són complexes perquè, fins i tot tenint una funció clarament adaptativa, en l’actualitat el seu excés de freqüència i/o intensitat ocasiona importants problemes de salut física (cardiovascular, dolor, …) i mental (alt desplaure i símptoma habitual dels episodis afectius). Per tot això, la intervenció en aquesta resposta emocional ha d’optimitzar-se i si a nivell avaluatiu es disposen d’autoinformes validats i aquests en el seu ús, com el STAXI 2, els tractaments i la prevenció són ara focus important d’investigació. En aquest sentit, obviar la informació provinent de la psicologia bàsica i de les distintes perspectives en l’estudi de l’emoció seria un error que impediria ajustar les tècniques de prevenció i tractament òptimament a la resposta d’ira. Els programes específics per al maneig de la ira han mostrat una certa eficàcia en la reducció de la freqüència de la conducta disocial i el seu maneig inclou el control d’impulsos, la regulació emocional i la interacció social adequada. A partir dels programes presentats, un resum dels passos que s’han de seguir en el control de la ira podria ser el següent:

1) Cuidar la pròpia autoestima tenint cura en les eleccions que el propi individu pren.

2) Mantenir una orientació cap a la tasca.

3) Identificar escenaris i seqüències habituals de la ira.

4) Identificar les primeres sensacions (fisiològiques i/o cognitives) d’ira.

5) Reducció d’activació fisiològica.

Revaloració de la rellevància de la situació, l’atribucionalitat externa i dels recursos d’afrontament.

Expressió de desitjos personals en termes de desitjos personals.

Reforç d’autocontrol percebut.

Referències bibliogràfiques

American Psychiatric Association (2000). Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders-Fourth Edition. Text revission (DSM-IV-TR). Washington, DC: APA

Averill, J. (1982). Anger and aggression: An essay on emotion. New York: Springer-Verlag.

Averill, J. (1983). Studies on anger and aggression: implications for theories of emotion. American Psychologist, 38, 1145-1160.

Averill, J. (1993). Putting the social in social cognition, with special reference to emotion. En R.S. Wyer y T.K. Srull (Eds.), Perspectives on anger and emotion. Advances in social Cognition, (vol. 6). New Jersey: Lawrence Erlbaum Associates, Publishers.

Beck, A.T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. New York: International University Press.

Beck, R, y Fernández, E. (1998). Cognitive-behavioral therapy in the treatmento of anger: A meta-analysis. Cognitive Therapy and Research, 22, 63-74.

Berkowitz, L. (1982). Aversive conditions as stimuli to aggression. En L. Berkowitz (Ed.), Advances in exprerimental social psychology (vol. 15, pp.249-288). Orlando, FL: Academic Press.

Berkowitz, L. (1989). Frustration-aggression hypothesis: examination and reformulation. Psychological Bulletin, 106, 59-73.

Berkowitz, L. (1993a). Towards a general theory of anger and emotional aggression: Implications of the cognitive-neoassociationestic perspective for the analysis of anger and other emotions. En R.S. Wyer y T.K. Srull (Eds.), Perspectives on anger and emotion. Advances in Social Cognition, (vol. 6). New Jersey: Lawrence Erlbaum Associates, Publishers.

Berkowitz, L. (1993b). Aggression: Its causes, consquences, and control. New York: McGraw-Hill.

Berkowitz, L. (1999). Anger. En T. Dalgleish y M. Power (Eds.), Handbook of Cognition and Emotion (pp.411- 428). Chichester: John Wiley & Sons.

Berkowitz, L. y Harmon-Jones, E. (2004). Toward an understanding of the determinants of anger. Emotion, 4, 107-130.

Berkowitz, L.; Jaffee, S.; J, E y Troccoli, B.T. (2000). On the correction of feeling-induced judgmental biases. En J.P. Forgas (Ed.), Feeling and thinking: the role of affect in social cognition. Paris: Cambridge University Press.

Biaggio, M.K., Suplee, K. & Curtis, N. (1981). Reliability and validity of four anger scales. Journal of Personality Assessment, 45, 639-648.

Bierman, K.L. y Greenberg, M.T. (1996). Social skills training in the FAST track program. En R.D. Peters y R.J. McMahon (Eds.), Preventing childhood disorders, substance abuse and delinguency (pp. 65-89). Thousand Oaks, CA: Sage

Böddeker, I. y Stemmler, G. (2000). Who responds how and when to anger? The assessment of actual anger response styles and their relation to personality. Cognition and Emotion, 14, 737-787.

Burns, J.W. (1997). Anger managenment style and hostility: predicting sympton-specific physiological reactivity among chronic low back pain patients. Journal of Behavioral Medicine, 20,505-522.

Buss, A.H. (1961). The psychology of aggresion. New York: Wiley.

Cacioppo, J.T., Berntson, G.G., Larsen, J.T., Poehlmann, K.M. e Ito, T.A. (2000). The psychophysiology of emotion. En M. Lewis y J.M. Haviland-Jones (Eds.), Handbook of emotions. Second edition (pp. 173-191). New York: The Guilford Press.

Cacioppo, J.T., Gardner, W.L., Berntson, G.G. (1999). The affect system has parallel and integrative processing compnents: form follows function. Journal of Personality and Social Psychology, 76, 839-855.

Cannon, W.B. (1932). The Wisdom of the body. New York: Norton.

Cano Vindel, A. y Miguel Tobal, J.J. (1996). Invntario de Afrontamiento Emocional “Control, Defensa y Expresión”-CDE-. Versión experimental. Sin publicar.

Chóliz, M. (1995). Expresión de las emociones. En E. G., Fernández –Abascal (Cor.), Manual de motivación y emoción (pp. 473-475). Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces.

Clore, G.L., Ortony, A., Dienes, B. y Fujita, F. (1993). Where does anger Dwell?. En R.S. Wyer y T.K. Srull (Eds.), Perspectives on anger and emotion. Advances in Social Cognition, (vol. 6). New Jersey: Lawrence Erlbaum Associates.

Cornell, D.G., Peterson, C.S. y Richards, H. (1999). Anger as a predictor of aggression among incarcerated adolescents. Journal of Personality and Social Psychology, 67, 108-115.

Danesh, H.B.(1977). Anger and fear. American Journal of Psychiatry, 134, 1109-1112.

Deffenbacher, J.L. (1994). Anger reduction: issues, assessment and intervention strategies. En A.W. Siegman y T.W. Smith, Anger, Hostility and The Heart. Hilsdale, NJ: Lawrence Erlbaum Associates, Publishers.

Deffenbacher J.L., Dahlen, E. R., Lynch, R. S., Morris, C. D. & Gowensmith, W. N. (2000). An application of Beck’s cognitive therapy to general anger reduction. Cognitive Therapy and Research, 24, 689-697.

Deffenbacher, J.L., Demm, P.M. & Brandon, A.D. (1986). High general anger. Behaviour Research and Therapy, 24, 481-489.

Diamond, E.L. (1982).The role of anger and hostility in essential hypertension and coronary disease. Psychological Bulletin, 92, 410-433.

Ekman, P. (1982). Emotions in the human face. New York: Cambridge University Press.

Ekman, P. (1984). Expression and the nature of emotion. En K.S. Scherer y P. Ekman (Eds.), Approaches to emotion (pp. 319-344). Hillsdale, NJ: Lawrence Erlbaum Associates.

Eysenck, H.J. (2000). Personality and risk factor in cancer and coronary heart disease. En D.T. Kenny, J.G. Carlson, f.J. McGuigan y J.L. Sheppard (Eds.), Stress and Health: Research and clinical applications (pp. 291-318). Amsterdam: Arwood Academic Publishers.

Feldman Barrett, L y Russell, J.A. (1998). Independence and bipolarity in the structure of affect. Journal of Personality and Social Psychology, 74, 967-984.

Fernández-Abascal, E. y Martín Díaz, M.D. (1995). Emociones negativas II: ira, hostilidad y tristeza. En E. G., Fernández –Abascal (Cor.), Manual de motivación y emoción (pp. 411-443). Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces.

Fernández-Abascal, E.G. y Palmero, F. (1999). Emociones y salud. En E.G. Fernández-Abascal y F. Palmero (Eds.), Emociones y Salud (pp. 5-17). Barcelona: Ariel.

Fernández-Ballesteros, R., Zamarron, M.D., Ruiz, M.A., Sebastian, J. y Spielberger, C.D. (1997). Assessing emotional expression: Spanish adaptation of the Rationality/Emotional Defensiveness Scale. Personality and Individual Differences, 22, 719-729.

Feshbach, S. (1964). The funcition of aggresion and regulation of agrresive drive. Psychological Review, 71, 257-272.

Filipp, S.H., Klauer, T., Freudenberg, E. y Ferring, D. (1990). The regulation of subjective well-being in cancer patients. An analysis of coping effectiveness. Psychology and Health, 4, 305-317.

Frijda, N.H. (1986). The emotions. Cambridge: Cambridge University Press.

García-Rosado, E. y Pérez-Nieto, M.A. (2005). La ira y la ansiedad en la abstinencia de alcohólicos rehabilitados. Edupsykhé, 4, 219-232.

Hansen, C.H. y Hansen, R.D. (1988). Finding the face in the crowd: an anger superiorty effect. Journal of Personality and Social Psychology, 54, 917-924.

Hansen, C.H. y Hansen, R.D. (1994). Automatic emotion: attention and facial efference. En P.M. Niedenthal y S. Kitayama (Eds.), The heart´s eye: Emotional influence in perception and attention. San Diego, CA: Academic Press.

Harburg, E., Blakelock, E.H. y Roeper, P.J. (1979). Resenful and reflective coping with arbitrary authority and blood pressure: Detroit. Psychosomatic Medicine, 3, 189 - 202.

Harburg, E., Erfurt, J.C., Chape, C., Hauenstein, L.S., Schull, W.J. & Schork, M.A. (1973). Socio-ecological stressor areas and black-white blood pressure: Detroit. Journal of Chronic Disease, 26, 595-611.

Haynes, S.N., Levine, S., Scotch, N., Feinleib, M. & Kannel, W.B. (1978). The relationship of psychological factors to coronary heart disease in the Framingham Study: I. Methods and risk factors. American Journal of Epidemiology, 107, 362-363.

Hoshmand, L.T. & Austin, G.W. (1987). Validation studies of a multifactor cognitive-behavioral Anger Control Inventory. Journal of Personality Assessment, 51, 417-432.

Huyser, B.A. y Parker, J.C. (1999). Afectividad negativa y dolor en las enfermedades reumáticas. En Rheumatic Disease Clinics of North America: Manejo del dolor en las enfermedades reumáticas. Madrid: Panamericana.

Izard, C.E. (1977). Human emotions. New York: Plenum Press.

Izard, C.E. (1991). The Psychology of emotions. New York: Plenum Press.

Izard, C.E. (1993). Organitational and motivational functions of discrete emotions. En M. Lewis y J.M. Haviland (Eds.), Handbook of emotions (pp.631 - 642). New York: The Guilford Press.

Kaufman, H. (1970). Aggression and altruism. Nueva York: Holt, Rinehaart y Winston

Kendall, P.c. y Braswell, L. (1985). Cognitive-behavioral therapy for impulsive children. New York: Guilford

Knight, R.G., Ross, R.A., Collins, J.I., & Parmenter, S.A. (1985). Some norms, reliability and preliminary validity data for an S-ROS: Inventory of Anger: The Subjective Anger Scale (SAS). Personality and Individual Differences, 6, 331-339.

Lang, P.J. (1968). Fear reduction and fear behavior: problems in treating a construct. En J.M. Shilen (Ed.), Research in Psychotherapy. Vol. III. Washington: American Psychological Association.

Lazarus, R.S. y Folkman, S. (1984). Stress, Appraisal and coping. New York: Springer Publishing Company

Lemerise, E.a. y Dodge, K.A. (1993). The development of anger and hostile interactions. En M. Lewis y J.M. Haviland (Eds.), Handbook of emotions (pp.537 - 546). New York: The Guilford Press.

Lench, H.C. (2004). Anger management: diagnostic differences and treatment implications.

León, I. y Hernandez, J.A. (1998). Testing the role of attribution and appraisal in predicting own and other´s emotions. Cognition and Emotion, 12, 27-43.

Lewis, M. (1993). The emergence of human emotions. En M. Lewis y J.M. Haviland (Eds.), Handbook of emotions (pp.223 - 235). New York: The Guilford Press.

Lochman, J.E. y Wells, K.C. (1996). A social-cognitive interventionwith aggressive children: prevention effects and contextual implementation issues. En R.D. Peters y R.J. McMahon (Eds.), Preventing childhood disorders, substance abuse, and delinquency (pp.111-143). Thousand Oaks, CA: Sage.

Magai, C. (1996). Personality theory: Birth, death, and transfiguration. En R.D. Kavanaugy, B. Zimmerberh y S. Fein (Eds.), Emotion, interdisciplinar perspectives. New Jersey: Lawrence Erlbaum Associates,Inc, Publishers.

Mascolo M.F. y Griffin, S. (1998). Alternatives trajectories in the development of anger-related appraisals. En M.F. Mascolo y S. Griffin (Eds.), What develops in emotional development?( 221-227). New York: Plenum Press.

Miguel-Tobal, J.J., Cano-Vindel, A., Casado, M.I. & Spielberger, C.D. (2001). Inventario de Expresión de Ira Estado Rasgo –STAXI- 2: Spanish adaptation. Madrid: TEA

Miguel-Tobal, J.J.; Casado, M.I.; Cano-Vindel, A. y Spielberger, C.D. (1997). El estudio de la ira en los trastornos cardiovasculares mediante el Inventario de Expresión de Ira Rasgo-Estado -STAXI-. Ansiedad y Estrés, 3, 5-20.

Moscoso, M.S. and Pérez-Nieto, M.A. (2003). Anger, hostility and aggression assessment. En R. Fernández-Ballesteros (Ed. In chief), Encyclopedia of psycholigical assessment (pp. 22-27). San Francisco, CA: Sage Publications.

Muñoz Céspedes, J.M.; Pérez Nieto, M.A. e Iruarrizaga, I. (2001). La evaluación y el tratamiento de la ira en personas con daño cerebral traumático: una perspectiva neuropsicológica. Revista de Psicología General y Aplicada, 54, 407- 423.

Mytton, J, DiGuiseppi, c., Gough, D., Taylor, R. y Logan, S. (2002). School based violence programs prevention: systematic review of secundary prevention trials. Archives of Pediatric Adolescent Medicine, 156, 752-762.

Nolen-Hoeksema, S. (1991). Responses to depression and their effects on the duration of depressive episodes. Journal of Abnormal Psychology, 100, 569-582.

Nolen-Hoeksema, S., McBride, A. y Larson, J. (1997). Rumination and psychological distress among bereaved partners. Journal of Personality and Social Psychology, 72, 855-862.

Nolen-Hoeksema, S. y Morrow, J. (1993). Effects of rumination and distraction on naturally occurring depressed mood. Cognition and Emotion, 7, 561-570.

Novaco, R. B. (1975). Anger control: The development and evaluation of an experimental treatment. Lexington, Mass: D.C. Heath.

Novaco, R. B. (1976). The funcitions and regulation of the arousal of anger. American Journal of Psychiatry, 133, 1124-1128.

Novaco, R.W. (1977). Stress inoculation: A cognitive therapy for anger and its application to a case of depression. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 45, 600-608.

Novaco, R.B. (1994). Anger as a risk factor for violence among the mentally disordered. En J. Monahan y H.J. Steadman (Eds.), Violence and mental disorder: developments in risk assessment (pp. 21-59). Chicago: University of Chicago Press.

Oatley, K. y Larocque, L. (1995). Everyday concepts of emotions following every-other-day errors in joint plans. En J. Russel, J.M. Fernández-Dols, A.S.R. Manstead y J. Wllenkamp (Eds.), Everyday conceptions of emotions: an introduction to the psychology, anthropology and linguistics of emotion. NATO ASI Series D 81 (pp. 145-165)Dordrcht: Kluwer.

Oldfield, R.R. (1982). The effects of meditation on selected measures of human potential. Dissertation Abstracts International, 42-11A, 4717.

Öhman, A., Flykt, A. y Lundqvist, D. (1996). Unconscious emotion: aevolutionary perspectives, psychophysiological data and neuropsychological mechanisms. En R. Lane y L. Nadel (Eds.), The interface between emotion and cognitive neuroscience. New York: Oxford University Press.

Ortony, A.; Clore, G.L. y Collins, A. (1988). The cognitive structure of the emotions. Psychological Review, 99,566-571.

Palmero, F., Díez, J.L., y Breva, A. (2001). Type a Behavior Pattern Today: Relevance of the Jas-S Factor to Predict Heart Rate Reactivity. Behavioral Medicine , 27, 28-36

Pérez Nieto, M.A.; Camuñas, N.; Cano-Vindel, A.; Miguel-Tobal, J.J. y Iruarrizaga, I. (2000). Anger and anger coping: A study of attributional styles Studia Psychologica,42, 289-302.

Pérez Nieto, M. A., y González Ordi, H. (2005). La estructura afectiva de las emociones: un estudio comparativo sobre la Ira y el Miedo. Ansiedad y Estrés, 11(2-3), 141-155.

Pérez Nieto, M.A., González Ordi, H. y Redondo, M.M. (2007). Procesos básicos en una aproximación cognitivo-conductual a los trastornos de personalidad. Clínica y Salud, 18, 401-423

Plutchik, R. (1980). Emotion: A psychoevolutionary synthesis. New York: Harper & Row.

Rimé, B. y Giovannini, D. (1986). The phsysiological patterns of reported emotional states. En K.R. Scherer, H.G. Wallbott y A.B. Summerfield (Eds.), Experiencing emotion: a cross-cultural study. Cambridge: Cambridge University Press.

Rothenburg, A. (1971). On anger. American Journal of Psychiatry, 128, 454-460.

Russell, J.A. y Feldma Barrett, L. (1999). Core affect, prototypical emotional episodes and other things called emotion: dissecting the Elephant. Journal of Personality and Social Psychology, 76, 805-819.

Salovey, P., Bedell, B.T., Detweiler, J.B. y Mayer, J.D. (1999). Coping intelligently: emotional intelligence and the coping process. En C.R. Snyder (Ed.), Coping: The psychology of what works. New York: Oxford University Press.

Schachter, S. (1971). Emotion Obesity and Crime. New York: Academic Press.

Scherer, K.R. (1997). Profiles of emotion-antecedent appraisal: Testing theoretical predictions across cultures. Cognition and Emotion, 11, 113-150.

Scherer, K.R. (1999a). Appraisal theory. En T. Dalgleish y M. Power (Eds.), Handbook of Cognition and Emotion (pp. 337-363). Chichester: John Wiley & Sons.

Scherer, K.R. y Wallbott, H.G.(1994). Evidence for universality and cultural varitaion of differential emotion response patterning. Journal of Personality and Social Psychology, 66, 310-328.

Scherer, K.R., Wallbott, H.G. y Summerfield, A.B. (1986). Experiencing emotion: a cross-cultural study. Cambridge: Cambridge University Press.

Siegel, S.M. (1985). The Multidimensional Anger Inventory. In M.A. Chesney & N.H. Rosenman (Ed.), Anger and hostility in cardiovascular and behavioral disorders. Washington, DC: Hemisphere.

Siegman, A.W. y Smith, T.W. (1994) Anger, hostility and health. Hillsdale, N.J.: Lawrence Erlbaum Associates.

Smith, C.A. y Lazarus, R.S. (1993). Appraisal components, core relational themes, and the emotions. Cognition and Emotion, 7, 233-269.

Smith, T.W. (1994). Concepts and methods in the study of anger, hostility and health. En A. W. Siegman y T.W. Smith (Eds.), Anger, hostility and health. (p. 25). Hillsdale, N.J.: Lawrence Erlbaum Associates.

Snyder, C.R. y Dinoff, B.L. (1999). Coping. Where have you been?. En C.R. Snyder (Ed.), Coping: The psychology of what works (pp. 3 - 19). New York: Oxford University Press.

Spielberger, C.D. (1988). Professional Manual for the State-Trait Anger Expression Inventory (STAXI) (research ed.). Tampa, FL: Psychological Assessment Resources.

Spielberger, C.D. (1991). Manual for the State-Trait Anger Expression Inventory (STAXI) (Revisite Research Edition). Odessa, FL: Psychological Assessment Resources.

Spielberger, C.D., (1999). State-Trait Anger Expression Inventory-2. Odessa, FL: Psychological Assessment Resources.

Spielberger, C.D., Jacobs, G., Rusell, S.F. y Crane, R.S. (1983).Assessment of anger: The State-Trait Anger Scale. En J.N. Butcher y C.D. Spielberger (Eds.), Advances in personality assessment (vol. 2). Hillsdale, N.J.:Lawrence Erlbaum Associates.

Spielberger, C.D.; Johnson, E.H; Russell, S.F.; Crane, R.J.; Jacobs, G.A. y Worden, T.J. (1985).The experience and expression of anger: Constructuion and validation of an Anger Expression Scale. En M.A. Chesney y R.H,. Rosenman (Eds.) Anger and hostility in cardiovascular and behavioral disorders. Nueva York: Hemiphere/McGraw-Hill.

Spielberger, C.D., Krasner, S. y Solomon, E. (1988). The experience, expression, and control of anger. En M.P. Janiesse (Coms.), Individual differences and stress. New York: Springer Press.

Stemmler, G., Schäfer, H. y Marwitz, M. (1993). Zum konzept und zu den Operationalisierungen von Stilen der Ärgerverarbeitung. En V. Hodapp y P. Schwenkmezger (Eds.), Ärger und Ärgerausdruck (pp. 71-111). Bern: Huber

Stenberg, C.R. y Campos, J.J. (1990). The development of anger expressions in infancy. En n.L. Stein, B. Leventhal y T. Trabasso (Eds.), Psychological and biological approaches to emotion (pp. 297-310). Hillsdale, N.J.: Erlbaum.

Suin RM (2001). The terrible twos: anger and anxiety. American Psycholigist, 56, 27–36.

Sukhodolsky, D.G., Solomon, R.M., Perine, J. (2000). Cognitive-behavioral anger-control intervention for elementary school children: A treatment-outcome study. Journal of Child and Adolescent Group Therapy, 10, 159-170.

Sullivan, M.W. y Lewis, M. (1993). Determinants of anger in young infants: the effect of loss of control. Poster presentado en 30 Reunión de la Society for Research in Child Development. New Orleans, LA.

Tomkins, S.S. (1962). Affect, Imagery, Consciousness. The negative affects (Vol. 1). New York: Springer.

Tomkins, S.S. (1963). Affect, Imagery, Consciousness. The negative affects (Vol. 2). New York: Springer.

Weiner, B. (1986). An attributional theory of motivation and emotion. New York: Springer-Verlag.

Zelin, M.I., Adler, G. & Myerson, P.G. (1972). Anger Self-Report: An objective questionnaire for the measurement of aggression. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 39, 340

[Índex]